Quan parlem de violència de gènere ens ve al cap la violència física, psicològica o econòmica, totes elles fruit d’una mateixa intersecció de discriminacions per motiu de gènere que tenen lloc en tots els entorns i contextos de la nostra societat. 

Sent conscients que aquesta violència està present en totes les escletxes del sistema en el qual vivim, també afecta a l’habitatge.  

L’habitatge, sent un dels temes que més preocupa a les joves en les últimes enquestes, i sent un dels pilars necessaris pel benestar de les ciutadanes, juntament amb l’educació i la sanitat, compta també amb un factor de gènere que fa que les dones tinguin més possibilitats de patir situacions de vulnerabilitat.

El 2020, l’Enquesta Continua de Llars de l’INE indicava que el 81,34% de les llars monoparentals estaven encapçalades per dones, i alhora, que les llars monoparentals eren les llars amb major risc de pobresa després de transferències socials. Aquests fets tenen el seu origen en la precarietat laboral de les dones que, alhora de conciliar la seva vida laboral amb la cura de les filles, han de lluitar per trobar habitatges que es puguin permetre amb els seus ingressos.

D’aquesta manera, les llars unipersonals i monoparentals es veuen obligades a trobar alternatives per tal de fer front al pagament de les despeses associades a l’habitatge, apostant sobretot, en el suport de familiars i amics. Tal com apuntava l’Observatori DESCA l’any 2018, aquesta dependència en les xarxes socials i comunitàries pot forçar a les dones a mantenir relacions i vincles tòxics i nocius, impedint la seva independència i perpetuant situacions d’abús i desigualtat d’oportunitats.

Una de les conseqüències més extremes d’aquesta pobresa de l’habitatge i exclusió residencial és el risc de desnonament. Segons el mateix estudi de l’observatori DESCA, aproximadament el 40% de les llars encapçalades per dones estan en situació o perill de desnonament.

Així doncs, tant les llars monoparentals com les llars unipersonals, que estan majoritàriament encapçalades per dones,  són especialment vulnerables pel que fa a l’accés a l’habitatge, i per fer front a aquesta problemàtica, Catalunya només té un 2% del parc d’habitatge de lloguer social (Observatori DESCA 2018).

Si qui et desnona, és a dir les institucions governamentals, és qui ha de garantir una solució en matèria d’habitatge i no ho fa, queda clar que una solució real per ara inexistent és necessària i fonamental per a garantir els drets bàsics de totes les ciutadanes.

Per altra banda, parlar d’habitatge i d’exclusió residencial no és possible sense parlar també de salut mental. Viure sota el perill de desnonament crea un gran estrès psicològic a les habitants de la llar, la qual cosa té conseqüències psíquiques a curt i llarg termini, i de les quals, les institucions i el sistema de salut públic, no se’n fa càrrec.

Aquesta incertesa en termes d’habitatge també afecta els infants que viuen aquestes situacions. L’amenaça de desnonament, la mobilitat residencial recurrent i la falta de mitjans per assegurar un sostre afecten directament a les menors en edat escolar que sovint es veuen forçades a trencar amb les seves xarxes d’amistat i suport. Alhora, causa conseqüències físiques com la falta de son o la impossibilitat d’un seguiment escolar regular. 

Queda clar, doncs, que la possibilitat d’habitar en una llar segura i sostenible depèn dels ingressos totals del nucli familiar. Si les dones reben salaris inferiors als homes, i addicionalment, es troben encapçalant llars monoparentals, les possibilitats de viure en un habitatge digne i que es puguin permetre, disminueixen en picat.

La violència de gènere, una violència estructural perpetuada i sostinguda pel sistema capitalista i patriarcal en el qual ens trobem, produeix, doncs, violència en tots els àmbits de la societat, entre ells el de l’habitatge.

Calen mesures eficients i urgents que posin el focus en el benestar i no en el capital per a garantir un habitatge digne a totes les ciutadanes, just el contrari del que està fent l’Estat, que efectua 25 desnonaments diaris a Catalunya els quals paga amb diners públics.